Una teoria feminista de la violència – Per una política antiracista de la protecció (Françoise Vergés)

Françoise Vergès ens insta a rebutjar l’obsessió punitiva de l’Estat, en benefici d’una justícia reparadora.

El llenguatge oficial sobre la igualtat homes-dones és un repertori de violències: assetjament, violació, maltractament, feminicidi. Aquestes paraules designen una cruel realitat. Però no en dissimulen una altra? La de les violències que es cometen amb la complicitat de l’Estat. En aquesta obra, Françoise Vergès denuncia la tendència securitària de la lluita contra el sexisme. En focalitzar-nos sobre els «homes violents», eludim preguntar-nos sobre els orígens d’aquesta violència. Per a l’autora, no hi ha cap dubte: el capitalisme racial, els populismes ultraconservadors, la destrucció dels països del Sud per les guerres i els saqueigs imperialistes, els milions de persones exiliades i la recrudescència carcerària posen les masculinitats al servei d’una política de mort. Contra l’esperit del temps, Françoise Vergès ens insta a rebutjar l’obsessió punitiva de l’Estat, en benefici d’una justícia reparadora.

«Davant d’aquesta allau de violències sistèmiques, als mecanismes i als discursos estatals de «protecció» els costa dissimular les lògiques de racialització que els sustenten. N’hi ha prou de figurar-se la distància infranquejable entre, d’una banda, la inflació dels discursos sobre la protecció de les dones i de la gent més vulnerable i, de l’altra, les mesures i les lleis que incrementen brutalment la precarietat i la violència institucional. Aquests contrastos tracen una frontera entre qui pot i ha de ser protegit i qui no pot o no ha de ser-ho. Aquesta divisió entre una humanitat que tindria dret a la protecció i una altra que en pot ser exclosa (gairebé per natura) continua sent, per a mi, una divisió tangible, organitzadora del món social. Parlar de protegir les dones de les violències sistèmiques no es pot concebre d’acord amb un plantejament binari, de dones víctimes i homes botxins, en què es tractaria de confiar el rol de protector a l’estat mascle, violador, atès que els feminicidis són “l’expressió última d’un contínuum de poder que comença per la imposició de les desigualtats socials i econòmiques, l’assetjament sexual, les violències sexuals i les representacions sexistes que estructuren l’imaginari social i l’espai públic”».