T’ho hauran dit alguna vegada i fins i tot haurà sortit de la teva boca: “el consum conscient és car!”. Però, què hi ha de cert?

No és difícil trobar una samarreta, en una cadena de roba, que costa 9,90€. Fins i tot menys, depèn d’on l’anem a buscar. En canvi, en altres botigues, com algunes que trobareu a La Zona, trobar samarretes per aquest preu és difícil. Et proposem un joc. Pensa què necessitaries per fer una samarreta: tela, fil i botons, agulles de cosir, paper pels patrons, màquina de cosir, energia per la màquina de cosir i per il·luminar el teu espai de treball, etc., a part de la teva dedicació. Si tradueixes això en diners, fàcilment els costos superaran els 9,90€.

Els costos ocults

És evident que produir a l’engròs redueix els costos. A més, hi ha altres factors que faciliten que un producte s’abarateixi: la innovació tecnològica, el creixement econòmic, la maduresa d’un mercat… però de vegades es deu a altres factors: els costos ocults. De què parlem, exactament? Contaminació atmosfèrica, desforestació, explotació laboral, etc. Pagaries perquè la samarreta amb què et vesteixes no hagi contaminat i que l’hagi confeccionat una persona que no pateix quan va a treballar?

Cal apujar els preus per reduir el consum?

Doncs no. Primer, perquè hi ha molts impactes que no tenen preu i no es poden valorar monetàriament (quin preu té seguir fent malbé la capa d’ozó?). Segon, perquè aconseguir que la reducció del consum de materials i energia es faci sobre la base d’una simple pujada de preus seria injust socialment i per tant insostenible a mitjà termini. I és que no tothom faria el mateix esforç si haguéssim de pagar el triple pel litre de gasolina o pel quilovat d’electricitat. En un escenari de fortes pujades de preu generalitzades per una crisi ecològica de recursos, hi ha persones que poden quedar excloses de consums bàsics mentre que d’altres podrien mantenir estils de vida malgastadors, si no hi ha mesures socials d’acompanyament. Per tant, els canvis estructurals necessaris per a una societat sostenible han de plantejar-se amb una forta visió social, especialment els que afectin els preus. Propostes com les tarifes progressives, els límits màxims i mínims de consum, etc., van en aquesta línia, i els polítics, científics i organitzacions socials hem d’esprémer tota la nostra creativitat per treballar a aquest efecte. La sostenibilitat, o serà equitativa o no serà.

Però, hauríem de pagar més per certes coses?

Ara bé, una visió social de la sostenibilitat és compatible amb el fet d’estar disposats a pagar més per alguns productes. Per exemple, cal entendre que és impossible que un producte local, sa, de qualitat, ecològic, sostenible, que mantingui un medi rural viu amb pagesos… tingui el mateix preu que tenen molts dels productes industrials que trobem als supermercats. I és que el consum conscient i transformador, entre altres coses, és un “canvi de prioritats” també en el pla econòmic: gastem menys en algunes coses i més en unes altres. És possible que per desenvolupar un model de producció més sostenible socialment i ecològicament hi hagi productes que s’encareixin. És a dir, de la mateixa manera que hem passat de gastar un 55’3% de la renda en alimentació l’any 1958 a un 30’7% el 1980 i a un 16’36% el 2005, 5 pot ser que hàgim de tornar a augmentar la part de la renda dedicada a l’alimentació per aconseguir mantenir un model agroecològic de producció alimentària. Tot i així, no tothom pot assumir aquests canvis, que com dèiem han d’anar acompanyats d’altres mesures socials. Per exemple, els que no arriben a final de mes malgrat tenir estils de vida forçosament austers no podran gastar més en alimentació si altres preus de productes bàsics com l’habitatge no baixen (avui pot arribar al 60% de la renda d’una llar, mentre que era un 5% el 1958). Amb tot això no estem pas proposant tornar a l’estructura de despesa dels seixanta, però sí que una societat sostenible implicaria pagar més per algunes coses (i menys per altres) i per tant consumir-ne menys quantitat. I això no ha pas de traduir-se necessàriament en un empitjorament de la nostra qualitat de vida. Molts d’aquests canvis, recolzats en uns serveis públics i polítiques socials potents, així com en un replantejament de la nostra visió del benestar, poden ser compatibles, fins i tot, amb més qualitat de vida.

No tot val

Tot això no vol dir tampoc que qualsevol preu alt estigui justificat mentre sigui un producte “sostenible”. Hi ha factors evitables a mitjà i llarg termini que expliquen l’alt preu actual d’alguns d’aquests productes, per exemple en el cas del menjar ecològic podrien ser: la falta d’escala, que augmenta els costos de distribució i comercialització; els costos extres derivats de la necessitat de processos de certificació de productes (segells ecològics oficials), i la poca maduresa del sector productiu. També, en molts casos, els preus dels productes en certes botigues i supermercats ecològics pugen per sobrecostos innecessaris (embolcalls, característiques de l’establiment…), fruit de buscar sectors de mercat específics (elitistes, de regal…). Aquests fenòmens aniran remetent a mesura que vagi augmentant la massa crítica de consumidors conscients i també a mesura que aconseguim que les administracions afavoreixin decididament models i productes amb criteris socioecològics.

Però, de debò és més car?

De totes maneres, el consum conscient no és més car en termes globals sinó al contrari: perquè ens fa prescindir del que trobem superflu o perquè comencem a satisfer necessitats d’una altra manera pel fet d’obrir-nos a una forma nova d’entendre el benestar (necessito un viatge d’una setmana per tot Itàlia per gaudir les vacances?); perquè descobrim alternatives per fer el mateix d’una altra manera (netejar amb vinagre); perquè comencem a cuidar i fer servir les coses amb consciència (no rascar l’olla perquè duri més); perquè formem part de solucions compartides o col·lectives (xarxa d’intercanvis de casa per vacances), etc. A més, en comparar preus no podem oblidar que hauríem de fer-ho des d’una perspectiva temporal (d’una cosa que requereix una inversió inicial però que dura molt més o s’amortitza més tard, com les energies renovables a la llar, se’n pot dir més cara?) i des d’una perspectiva de qualitat i salut (d’una cosa que a la llarga ens genera problemes de salut, n’hem de dir més barata? Si els aliments ecològics porten més quantitat d’alguns nutrients i gairebé cap residu tòxic,6 ¿com compararem el preu del quilo de tomàquets, per grams de nutrients o per mil·ligrams de tòxics?).